dijous, 31 de maig del 2012

BENIMACLET T’ESTIME: LA CRÒNICA (VI)

La música, columna vertebral de Benimaclet t’estime.



La música, a Benimaclet, es viu. Això ja ho hem explicat mil voltes, encara que no deixarem de fer-ho. Per tant, en totes les nostres activitats la música ocupa un eix central vertebrador què s’expandeix en nombroses branques plenes a vessar de fruites aromàtiques i sucoses per omplir de sons un espai de comunicació, de transmissió de tradicions, d’intercanvi social -queda ben clar que no estem parlant de la música banal, prefabricada per a l’entreteniment massiu i amb l’objectiu del rendiment comercial immediat- de cohesió com a poble i de cor bategador de cultura viva. Si afegim, a  més a més, la percepció de que la música no és una cosa que ve de fora, sinó que naix de dins nostre i explica les coses què vivim i com les vivim, el seu potencial educatiu i didàctic, especialment per als més menuts però també per als més grans, és absolutament irrenunciable. Amb motiu de la primera Fira de la Música de Benimaclet, integrada dins dels actes de la Trobada d’Escoles en Valencià de la Ciutat de València del 2010, ja ho varem explicar, però per si de cas aneu una mica fluixos de memòria, podeu recordar-ho revisant el periòdic Trobada, pàgina 18 (i ja de pas, altres fulls no menys interessants).

Per tercer any consecutiu hem tornat a organitzat aquesta trobada oberta de músics què, com ja varem explicar per escrit i de viva veu, té la doble vessant de la interacció dels músics entres ells i amb el públic general, fidel o nouvingut. El format és simple: un parell de cançons amb instrumentació senzilla a mode de presentació i una breu entrevista on comentar què hi ha de nou a cada casa. Com en anterior edicions, Ernest Estornell va guiar la travessia -aquesta volta amb oratge ben incert- amb la inestimable assistència d'Àlvar Carpi a peu d’entaulat i amb el gran mestre i savi musical Josep Vicent Frechina  micròfon en mà per fer-nos conèixer tot el que es cuina a cada llar i del qual espere que tots haureu llegit ja el seu monumental La cançó en valencià: dels gèneres tradicionals als repertoris moderns. I tot això, a l’incomparable marc de la plaça de Benimaclet, on l’essència de l’antic poble de l’horta encara es respira a cada alenada.

Així, després d’haver fet desaparèixer les saboroses paelles cuinades per la gent del CS Terra, el primer a tenir el coratge de pujar a l’entaulat -cal recordar que aquest és el moment menys favorable- va ser Andreu Valor, qui ens va portar un tast del seu nou disc A l’ombra de l’obscuritat, disponible aleshores en versió digital, perquè el disc físic -joies que cal buscar, comprar, conservar, protegir, estimar i gaudir sempre- encara va tardar uns dies més en distribuir-se. El va succeir Lluís Vicent, molt engrescat als preparatius previs i que també es troba en preparació d’un nou treball què espera enregistrar aviat. Joan Villalonga va representar els TanStuPids i, en solitari, ens va fer un tast de seu pop enganxós i simpàtic què va causar molt bones sensacions entre el públic.

El veterà Rafa Xambó va ocupar l’entaulat recuperant un clàssic del seu repertori i acompanyat per Albert Ortega, qui va restar per oferir-nos també una mostra del seu treball propi com a Bertomeu, el primer amb nou disc en preparació i el segon amb nou disc quasi acabat d’estrenar. Francesc Burgos, d’Amanida Peiot i de la productora LaCasaCalba, va venir amb la seua vessant més infantil, és a dir, com a representant de la Petita Amanida Peiotaire. El va seguir el mallorquí Pep Toni Ferrer, en representació d’Oliva Trencada i amb el seu recent Perleta negra. A continuació, altre veterà, Xavier Morant, va ocupar l’entaulat junt a Abraham Rivas i la seua flauta màgica per deixar-nos escoltar un bocí d’eixa delicatessen què és el seu Revolutum. Immediatament després vam presenciar altra formació inusual, perquè Carles Pastor (que ja va estar amb nosaltres l’any passat) venia acompanyat de violí elèctric per oferir-nos unes versions alternatives del seu últim disc Els ulls de Bob. I a continuació va arribar el torn del grup local Poetes Anònims, sorgit de l’institut Ferrer i Guàrdia de Benimaclet i què, malgrat la joventut dels seus components, va saber mostrar tot el seu potencial de cara a un futur que potser no estiga massa llunyà. I només apujant un poc la mitjana d’edat, els locals varen ser seguits de Tardor, guanyadors de l’Amplifica’t d’ACPV d’enguany, què s’atreviren a presentar-nos el seu rock alternatiu en versió totalment acústica com a aperitiu de l’actuació que farien divendres següent al mateix institut Ferrer i Guàrdia en el concert de La Gira 2012 d’Escola Valenciana.

El simpàtic Hugo Mas, què també va atrafegat amb noves cançons entre les mans, ens va mostrar altra volta el seu magnetisme sobre l’entaulat encantant al personal que envoltava la plaça. Finalment, el tancament va ser a càrrec de VerdCel, en la figura d’Alfons Olmo, què arribaven amb el nou disc-llibre farcit dels impagables dibuixos de Dani Olmo, Els dies del saurí, una barreja estilística i un vessament de creativitat que només es pot explicar escoltant-lo i veient-lo. Menció especial també es mereixen els tècnics de SIMES Àudio, què varen acomplir amb escreix els seu treball, malgrat la constant amenaça de pluja i la intensa dinàmica que el muntatge de la Fira de la Música porta. I mentres tot açò passava a l’entaulat, a les vores de la plaça -on també es congregaven més músics que, sense actuar en directe, no van voler perdre-s’ho- les productores discogràfiques Mésdemil, LaCasaCalba i Comboi Records estenien el seu ampli ventall de productes, per a que tothom fora conscient de que hi ha més, molt més, i de que, malgrat el bandejament i la marginalització, la música pròpia creix imparablement en quantitat i, sobre tot, en qualitat, com ho demostra la incessant i incommensurable feina de l’aixopluc que ens cobria a tots plegats: El COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de Musics i Cantants en Valencià).

BENIMACLET T’ESTIME: LA CRÒNICA (V)


Ràdio 9 amb el Benimaclet t’estime i la Fira de la Música.

La minorització que pateix la cultura pròpia dels valencians es reflecteix amb tota la seua cruesa als mitjans de comunicació, on ocupa espais marginals i franges horàries de pur farcit i això, en els millors dels casos. Però, com en tot, hi ha d’excepcions, sovint per l’entestament d’alguna persona, perquè recordeu que les coses les fa la gent i no les institucions, organismes ni ents. I una d’aquestes excepcions és, ara per ara, el programa “Alta fidelitat” de Ràdio Nou, conduit per Pau Vendrell i Amàlia Garrigós -des de tants anys bregant per fer surar la nostra cultura, especialment en l’aspecte musical- de dilluns a divendres i de 15:30 a 16:00 h.



Doncs bé, “Alta fidelitat” va tenir l’inestimable detall de preocupar-se d’allò que fem a Benimaclet i així, al programa del divendres 4 de maig del 2012, vespra del Benimaclet t’estime, entrevistaren Pili Micó, com a representant de Benimaclet Viu, i a Ernest Estornell, com a responsable de la Fira de la Música, per a gran goig nostre i major difusió del benvolgut esdeveniment, programa què, una volta alertats pels mecanismes habituals de difusió en xarxa, molts de vosaltres escoltàreu en directe. Però ara, per reblar el clau de la cortesia i simpatia, Pau Vendrell ens ha regalat l’edició del fragment del programa al qual Benimaclet Viu va ser protagonista (i no les dues persones que s’erigiren en portaveus accidentals) per a que tots el puguem escoltar de nou i conservar-lo si volem.

L’arxiu d’àudio el podeu trobar ací: Benimaclet t’estime - Alta fidelitat (04.05.12), però si voleu escoltar el programa sencer (què no sabem quant de temps romandrà en línea), on també es parlava d’altres actes molt interessants, seleccioneu Alta fidelitat 4 maig 2012.

divendres, 25 de maig del 2012

BENIMACLET T’ESTIME: LA CRÒNICA (IV)


Benimaclet t’estime: declaració d’amor pel nostre barri.

(Parlament de benvinguda preparat i llegit per Pili Micó al Benimaclet T’Estime 2012, 5 de maig).

Bon dia a totes i tots.

Benvingudes de nou, a la que serà la segona jornada de BENIMACLET T’ESTIME, la trobada que vol ser una declaració d’amor a BENIMACLET, el nostre barri, però també a la València que viu i batega en entitats veïnals, que treballen per defensar la convivència, la participació ciutadana i l’estima a la llengua i la cultura pròpia.

Benimaclet t’estime pretén ser un bon reflex de la València oculta, la València que sobreviu sota el matalàs de balafiament que la cobreix, una València rebel, alegre i crítica.

En un temps de retallades en conceptes tan bàsics com la cultura, l’educació i la salut, els ciutadans prenem la iniciativa per demostrar que som capaços de construir alternatives i recuperar els espais públics per al seu veïnat.

Perquè aquesta és la nostra força. La voluntat i el compromís de milers de persones que dia a dia s’esforcen per construir il·lusions col·lectives, amb l’espera de créixer.

I Benimaclet t’estime n’és la mostra.

Avui, les veïnes i veïns de Benimaclet hem pres el carrer, i s’ha omplit el barri de sons, amb els tabals i dolçaines de la colla Estrela Roja. I ara som a la plaça, emblema i testimoni del que va ser l’antic llogaret de l’horta, on gaudirem de la fira d’entitats cíviques i veïnals, amenitzada pels músics del Centre Instructiu Musical de Benimaclet, entitat centenària i motor cultural del barri. I veurem una partida de pilota al carrer Rambla, i seguirem amb el taller de danses tradicionals, dirigit per Anna Codonyer i l’actuació dels prestigiosos titellaires Lluerna Teatre. Per acabar el matí amb un dinar de germanor amb paella popular, que ens farà el Terra.

I ja a la vesprada, aquesta mateixa plaça serà l’escenari de la III Fira de Música en Valencià de Benimaclet : música en directe, mostra de discos, entrevistes i presentacions, i molta molta festa!!!!!

I per arredonir el dia, l’actuació de Ballàgora, grup de ball tradicional, sorgit al cor del barri.

No voldríem acabar sense donar les gràcies a totes les entitats, associacions i col·lectius que ens ajuden dia a dia a fer possible que, trobades com la d’avui siguen una realitat:

La Colla de Tabals i Dolçaines de Benimaclet Estrela Roja.
Assemblea de veïns.
Escola de Pilota Benimaclet.
El Centre Instructiu Musical de Benimaclet.
Lluerna Teatre.
Associació de veïns.
Centre Social Terra.
Col·lectiu Ovidi Montllor.
Servalia Empresa de Serveis

I com no, a totes les veïnes i veïns de Benimaclet, per ser sempre ahí.

Perquè ha arribat l’hora de baixar al carrer, de participar, de prendre partit.
De formar part, com va dir Estellés, d’un poble unit, alegre i combatiu.
Tot està per fer i tot és possible!

Moltes gràcies i a gaudir.

Visca Benimaclet!!!
Visca València!!!

dijous, 24 de maig del 2012

BENIMACLET T’ESTIME: LA CRÒNICA (III)

El CIM Benimaclet sembra la llavor musical en els més menuts.

Per als qui sentim una especial atracció per la música, més enllà de la seua funció utilitària d’omplir buits de paraules i, a voltes, de pensaments, viure a un lloc con Benimaclet és una gran sort. En aquest antic poble de l’horta nord i actual barri de la ciutat, la música es viu, es respira a cada flaire que arriba engronsat en el vent, s’ensuma per cada badall de les cases antigues del poble. Diuen -i sembla que de manera ben assenyada, avaluada i demostrada- que l’educació musical repercuteix de forma altament positiva en el rendiment acadèmic de l’alumnat, que aquelles xiquetes i xiquets que han decidit dedicar gran part del seu temps de lleure a l’aprenentatge de la interpretació i composició musical, obtenen unes qualificacions netament superiors a la mitjana. Bé, sincerament, això ja ho sabíem. Potser de manera no tan científica i avalada per tesis doctorals, però sí de manera intuïtiva en copsar una realitat quotidiana que ens envolta. O, al menys, ho sabíem els que tenim la sort de viure en llocs com aquest llogaret, poble o barri de gran ciutat on la nostra Societat Musical aglutina i catalitza bona part de la vida cultural i social.

El Centre Instructiu Musical de Benimaclet ja ha sobrepassat el segle d’existència, doncs va ser fundat, oficialment, al 1910. Sorgit del Benimaclet encara poble, actualment és una de les agrupacions més potents de la ciutat, amb banda simfònica, orquestra de corda, rondalla, big band i cor, a més d’una important escola de música que acull vora tres-centes xiquetes i xiquets des dels 4 anys fins als estudis de grau elemental més tots aquells, ja adults, que volen fer un pas endavant amb els seus coneixements musicals i aprendre els secrets i misteris dels instruments: mai és tard. I com a testimoni d’aquesta important presència, un bon grup de músics, inclosos professors de l’Escola de Música i membres de l’equip directiu, varen estar presents al Benimaclet t’estime i no només per a fer sonar els seus instruments en la vessant més lúdica i festiva, sinó també amb la part didàctica, mitjançant un taller de sensibilització musical dirigit als més menuts.

Si el que desitgem és un futur sostenible amb persones més sensibles, més intel·ligents, més compromeses i més altruistes, els músics esdevenen imprescindibles, perquè ja ho són. Un músic sol poca cosa poc fer, tret d’intentar domesticar el seu instrument salvatgement irreductible. El músic ha de formar part d’una agrupació, perquè fer música és una activitat fonamentalment col·lectiva on l’èxit, la interpretació redona, sorgeix només de la suma sinèrgica d’esforços singulars. Per tant, a més dels beneficis individuals que els estudis de música li portaran, com l’hàbit de treball sistemàtic i metòdic, l’estimulació contínua i insistent d’àrees cerebrals cognitives i l’especial sensibilitat artística activa i passiva -com a emissor i com a receptor de peses musicals- cal afegir els importants valors socials de cooperació, col·laboració i solidaritat bastits sobre un ample teixit de relacions humanes longitudinals i transversals, què com les competències individuals, també poden ser extrapolades a molts altres àmbits del nostre entorn. Potser si tinguérem més músics -joves o grans, actius o passius, professionals o simplement aficionats- entre nosaltres, el món seria un lloc un poc menys amoral i insolidari del que és.

Ernest Estornell

BENIMACLET T’ESTIME: LA CRÒNICA (II)

Lluerna Teatre enlluerna la plaça.


Pinotxo, el ben conegut titella italià, ja fa un temps que va renàixer a Benimaclet, llogaret mig engolit per la ciutat però que no deixa d’atraure el millor de cada contrada. Sembla que deu estar al voltant dels 9 o 10 anys, però a pesar de la seua curta edat ja s’ha impregnat de la flaire que l’envolta diàriament i el Pinotxo de Benimaclet no és un titella que vol ser xiquet, xiquet de veritat com insistia a la famosa pel·lícula dibuixada més enllà de l’oceà, sinó que és un titella orgullós de ser-ho, inconformista i valent com cap altre.

Lluerna Teatre ja porta més de vint anys enlluernant xiquetes i xiquets a teatres i places, a mares i a pares, a iaios i a iaies i a altres espècies més o menys afins. Això, per a una lluerna i als temps que corren d’agricultura industrial i enverinament ambiental, és un cas de pura supervivència, o és que algú encara se’n recorda de cóm és una lluerna després de que desaparegueren dels nostres camps pels plaguicides i la contaminació? Quants menuts han pogut veure alguna de veritat? Però Lluerna Teatre hi és i ens ho recorda i resisteix els insecticides que també volen acabar amb la nostra cultura.

És difícil predir què romandrà a les molt tendres ments de totes les xiquetes i xiquetes que assistiren a la representació extraordinària d’aquest “Pinotxo, el titella” en el Benimaclet t’estime del 5 de maig passat, sota la flagrant amenaça de pluja -què afortunadament no va passar de quatre gotes contades- però de segur que algun pòsit es formarà i en un futur no massa llunyà acabarà sustentant i alimentant alguna cosa de bona. Potser ens convindria parlar d’epigenètica, però això un altre dia. Ara, el que necessitem és passar per l’espectacular web de Lluerna Teatre:




dissabte, 19 de maig del 2012

BENIMACLET T'ESTIME: LA CRÒNICA (I)

Benimaclet t’estime, en quatre paraules (o alguna més).


Un bon vi necessita un temps d’oxigenació per a desprendre tota la seua potència aromàtica. De la mateixa manera, hem deixat passar uns dies per a parlar de la nostra festa anual per tal d’assimilar ben bé totes les aromes, però també perquè, com sempre, continuem treballant pel nostre antic poble i necessitem recuperar l’alè de tant en tant.

Sovint desaprofitem la gran teranyina tecnològica. La fem servir -i de manera molt valuosa- per a comunicar, això si,  actes i esdeveniments i així assabentar-nos de moltes coses que van a passar, tantes que ens resulten pràcticament inabastables. Però quasi sempre, la informació és queda ací: si no hem pogut estar presents, ningú no ens contarà el que ha passat. Hi ha d’excepcions, clar, i molt estimables, però ens cal més gent que conte les coses, hem d’anar més enllà del simple tauler d’anuncis efímers i generar continguts de lectura extemporània, que expliquen experiències i donen idees. A poc a poc, ho intentarem.


El dia 5 de maig, l’oratge ens va fer patir. El dia va alçar-se ennuvolat i humit, però de bon matí, la gent de Benimaclet Viu ja es trobava a la plaça per bastir tota la infraestructura requerida. I a mitjan matí, el potent so de les dolçaines i els tabals de la colla Estrela Roja obria pas als simpàtics i volguts gegants de Benimaclet, el Moro Maclet i el Tirant Lo Blanc, precedits de la pancarta de la declaració fonamental: t’estime. A la crida de la cercavila pels antics carrers, la gent va anar apropant-se a la plaça, l’epicentre de tota la jornada i punt de trobada, perquè recordeu que l’essència de Benimaclet t’estime és la trobada, l’ocasió per a que tota la gent que esmerça les seues hores d’esbarjo en millorar la vida del veïns de Benimaclet des de tots els punts de vista possibles interaccione, intercanvie experiències i establisca col·laboracions enfortidores. Molt actius varen estar Maulets i la Plataforma contra els Desnonaments, però també la productora discogràfica Mésdemil -ja sabeu el que pensem a Benimaclet Viu de la música- què ben matiners ja varen desplegar el seu ventall de produccions.


Però l’ambientació musical del matí va recaure en la nostra centenària societat musical, el Centre Instructiu Musical de Benimaclet, què amb una representació de músics de la banda i de mestres de l’Escola de Música va fer vibrar l’humit aire de la plaça, al mateix temps que els més menuts gaudien d’un taller de sensibilització musical on podien tastar diversos instruments i construir-ne de propis. I tot això al temps del taller de dansa d’Anna Codonyer, què anava instruint al personal en els passos tradicionals per al gran ball de la vesprada i que va acabar ballant la música en directe dels músics del CIM.

Al voltant del migdia, Lluerna Teatre feia entrar el titella Pinotxo a l’entaulat davant desenes d’ulls oberts com plats. De ponent, núvols foscos s’apropaven i per uns moments ens varen fer pensar en una versió aquàtica de la història del famós titella, però finalment la cosa es quedà en quatre gotetes que els valents xiquets i xiquetes de Benimaclet varen suportar sense badar.

I con que tot això feia venir bona gana, les variades paelles cuinades per la gent del CS Terra varen ser vistes i no vistes, perquè ben bones que varen eixir. Després del cafenet a algun dels bars dels voltants, el programa de Benimaclet t’estime va continuar amb la III Fira de la Música, la trobada del món musical autòcton, què enguany va contar amb la participació en directe d’Andreu Valor, Lluís Vicent, TanStuPids, Rafa Xambó, Bertomeu, Petita Amanida Peiotaire, Oliva Trencada, Xavier Morant i Abraham Rivas, Carles Pastor, la nova promesa local Poetes Anònims, Tardor, Hugo Mas i VerdCel, a més de les productores Mésdemil (abans esmentada), La Casa Calba i Comboi Records. Quasi res: el bo i millor de cada casa. I tot això dirigit per l’infatigable Ernest Estornell i per Àlvar Carpi a peu d’entaulat i amb la inestimable col·laboració de Josep Vicent Frechina -savi musical on els haja- al micròfon d’entrevistes.

L’oratge, tot el dia amenaçador, deixava anar de tant en tant alguna goteta, però continuava aguantant-se. Cap a les set del vespre, Ballàgora, el nou grup format per músics ben coneguts dins l’àmbit de la música tradicional valenciana i més enllà -Xavi Folch, Paco Medina, Juanjo Blanco, Pep Mama i la veu de Maria Amparo Hurtado- va desplegar el seu repertori tradicional mentres l’ample espai deixat front l’entaulat s’omplia de gent amb moltes ganes de ballar i on poguérem comprovar els avanços del taller matinal al ritme de polques, valsos i boleros valencians.

I acabat el ball popular i festiu, al caure la nit, un bon soparet de pa i porta de germanor, tranquil i per xerrar, fer coneixences i trobar sinèrgies que impulsen la nostra cultura i milloren la convivència veinal, perquè no oblideu que eixe és l’objectiu fonamental de Benimaclet Viu i del Benimaclet t’estime que fem amb tant d’esforç però amb tanta il·lusió.

Anirem contant més coses, a poc a poc i amb més detall, però de moment, ací tenim el resum, que ja és bona cosa.