dilluns, 3 d’octubre de 2011

Un cant per l’horta, fita aconseguida.



Benimaclet, dissabte 1 d’octubre de 2011. Cau la nit. A la plaça de l’antic poble de L’Horta hi ha enrenou. A poc a poc, menuts cercles de persones es van formant: salutacions, retrobaments, coneixences... Cada vegada hi arriba més gent, s’encenen ciris i fanals i, de sobte, redobla el tabal i el potent so de la dolçaina s’enlaira acaparant tota atenció. Veus ancestrals ressonen i el primer cant d’albada trenca l’expectant atmosfera per rebre el clam unànime dels congregats. De la plaça, a la primera alqueria resistent, ombra residual engolida, des de fa massa temps, per edificis moderns apilats sense terra al voltant: segona albada. La cercavila continua; per Cinc Fonts, la llarga comitiva creua l’ampla i nova avinguda de la ciutat, cinturó d’asfalt que ha esquerdat els antics camps i assolat tan belles alqueries d’enlluernadores parets emblanquinades, i busca el Camí de Farinós, o millor dit, el tros que encara resta sense desfigurar, més enllà de la fosca costella per on transiten massa automòbils i massa ràpids. Al llarg del camí s’arrenglen les antigues alqueries amb els seus llenços de terra ben llaurats i adobats per fer-ne sorgir tot l’univers multicolor d’hortalisses ben tendres i sucoses, gran tresor que les mans cobdicioses d’intermediaris, emmagatzemadors i distribuïdors menysvaloraran fins l’extermini per inanició dels productors. I ja veient de lluny els llampecs dels fars dels ràpids automòbils de l’avinguda i esmorteït el seu innecessari soroll, les albades sonen potents de porta en porta, el versador, resseguint el llistero, aguditza la imaginació i trau el seu bon ofici per dedicar la versada a la gent que s’ha deixat, i encara persisteix, bocins de la seua vida a la terra per fer-la engendrar; gent que, entre emocionada i sorpresa, rep l’insospitat seguici que vol agrair-los la seua incommensurable tasca i fer-los saber, encara que siga a cau d’orella, que els estimen i que, malgrat l’aparent antagonisme de la seua manera de viure, tan moderna i urbana, són persones que desitgen activament que tan valuós patrimoni es valore com mereix i sobrevisca als dur embats que encara han de venir.


En travessar el llòbrec pas sota la gran autopista i emergir a sobre de la sèquia, la gentada que ha fet el camí taral·larejant les melodies de la dolçaina, escoltant la veus engolades i dolçament afinades, parant bona atenció als versos simpàtics i emotius, busca recer al voltant de la vella capella de l’horta, l’Ermita de Vera, ja quasi devorada pel monstre universitari que mai para de créixer. Hi ha de totes les edats i això fa molt de goig. Hi afloren entrepans i càlides begudes. L’oratge, indecís i capriciós fins l’últim instant, finalment ha respectat la gent de l’horta i a qui desitjava homenatjar-la i s’ha mantingut calmat i seré. Els roglets de xerrada que s’han anat dispersant al voltant de l’ermita i l’antic molí de la sèquia, de nou a toc de tabal i dolçaina, tornen a fusionar-se deixant espai al mig. Ara són les danses les que l’ocupen, rítmics moviments hereus de generacions, plasticitat usurpada, bandejada dels espais públics, com tantes coses, massa coses, al nostre malaurat país, amable, trist i petit, com cantava el gran poeta. I tornen les albades, continua el camí alqueria amunt alqueria avall i gent emocionada en veure que no estan sols, que altres fan i faran costat quan calga i per al que calga o que simplement esbossen un lleu somriure, però que això, entre la gent dura i colrada de l’horta, feta de fusta sense polir i de ferro sense brunyir, ja és molt. Passada la mitjanit, l’horta queda en silenci i les llums de les alqueries s’espenyen.

Gràcies a tots els que vareu participar, d’alguna o altra manera, en aquest sentit homenatge a la gent que ens ha fet com som.

Cap comentari:

Publica un comentari