dimecres, 18 de juny de 2014

Això es diu un SARAU!

Si fem una ullada fugaç als diccionaris –eixes magnífiques col·leccions de paraules– que tenim més a prop veurem que la major part defineix “sarau” com “reunió de persones que es divertixen ballant”, escassa definició que creiem originària i múltiplement copiada, més o menys, del GDLC. El DIDAC, un diccionari escolar del GREC, explica: “un sarau és una festa on hi ha música i es balla. Els saraus s'acostumen a fer en llocs tancats”. Uf, al menys ja sabem que es balla amb música i a cobert, sinó què seria dels pobre músics (i cantants, que sempre es queden a la vora a veure si entren o no com a músics)! I el DIEC ens aclareix: “ball de moltes persones, sobretot a lloc tancat” insistint amb això d’embarrar però amb major magnitud. El millor serà, doncs, sumar-ho tot, cosa que la gran majoria de les voltes és el més esclaridor, i poder dir que un SARAU –així, amb lletres ben grosses– és el que diumenge, 15 de juny, hem fet a Benimaclet. Que qui ficava la música? Vicent Carrasco, Toni Guzman, Eduard Navarro, Juan Carlos Colomer, Carles Aguado, Xavi Learreta, Pakito Tormo, Armando Paz, Octavio Vila, Maria Amparo Hurtado i algun més de convidat que es va incorporar. I la veu? Amparo Rubio, Lola Ledesma i Maria Amparo Hurtado. I que qui ballava? Doncs “L’Esvaraeta” de Benimaclet amb colles de Quart, Riola, Benetússer, Llíria, Sagunt, L’Alcúdia, Agullent, Ontinyent, Burjassot i València entre molta més gent que per ací es va deixar caure. I qui eren qui tant es divertien? Tothom, sense excepció, fins i tot qui es preocupava de que allò no es convertirà en un guirigall, de que no defalliren els balladors i d’intentar vèncer la xafogor que amerava de suor vestits i samarretes. El Sarau de l’Estiu a Benimaclet, organitzat conjuntament per L’Esvaraeta, el Centre Instructiu Musical de Benimaclet (El Musical) i la plataforma Benimaclet Viu dins els actes del Benimaclet t’estime 2014, va ser una potentíssima prova del bategar d’un poble insubmís que vol recuperar una manera de viure d’acord a la seua idiosincràsia, que no vol diluir-se a la massa grisosa d’un estat deslluït ni subjugar-se als interessos comercials de la globalització. Som grans! I això ho demostrem fent música, cantant i ballant! Què?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada