dissabte, 2 de juny de 2012

BENIMACLET T’ESTIME: LA CRÒNICA (VII)

Tots a ballar al Benimaclet t’estime.


En arribar la cloenda de la III Fira de la Música de Benimaclet, tots estàvem ben contents perquè, malgrat l’amenaça constant de la pluja, havíem reeixit a ajuntar el bon grapat de músics que us hem descrit i crear el clima que volíem: l’ambient distés i cordial d’intercanvi i de cooperació tant entre els mateixos músics com entre ells i el públic, l’ajuntar diferents generacions de creadors i de receptors -aquesta música és rep i es gaudeix, però mai no és consumeix- tot just allò que és més difícil de trobar en una actuació convencional i què és el valor afegit que nosaltres busquem amb aquesta experiència singular. Fa bé parlar de música i de músics, i si a més ho podem fer amb els mateixos músics, mil voltes millor. Això fa que la nostra música siga encara més nostra, perquè no només compartim la seua escolta, sinó que també intercanviem experiències i sentiments col·lectius.

L’amenaça de pluja semblava ja completament esvaïda mentre es preparava la part musical més festiva. Cap a les set del vespre, Ballàgora, el nou grup format per músics ben coneguts dins l’àmbit de la música tradicional valenciana i més enllà -Xavi Folch, Paco Medina, Juanjo Blanco, Pep Mama i la veu de Maria Amparo Hurtado- va desplegar el seu repertori tradicional -i no tant- mentres l’ample espai deixat front l’entaulat s’omplia de gent amb moltes ganes de ballar. La fam de ball ja es va poder comprovar al taller matinal de balls tradicionals, dirigit per Anna Codonyer i a la qual es fa afegir el reforç de Vicent Marín, del grup de danses tradicionals L’esvaraeta per marcar els passos tradicionals i guiar-ne la gent menys instruïda.


Fer poble no és només mirar cap endavant, cap al futur, sinó recollir tota l’herència i patrimoni immaterial -ara que està tan de moda aquesta denominació- que tenim al darrere, projectar-lo cap endavant i convertir-lo en el que mai hauria d’haver deixat de ser: el nostre ciment de cohesió com a poble. I això ho saben molt bé els integrant de Ballàgora, què es belluguen des de les més antigues tradicions musicals fins a les més actuals -sense deixar el filtre dels sons tradicionals- per oferir-nos un bon bocí d’aquest important patrimoni cultural però sempre amb en el seu acurat embolcall lúdic i festiu.

I després del ball i de l’intensa jornada del Benimaclet t’estime, calia recuperar un poc de força. Assossegats, cansats -però contents- la gent de Benimaclet Viu i tots els que varen voler fer-nos costat, varem gaudir del merescut i relaxant sopar a l’aire lliure sota la llum groguenca i càlida dels fanals de la plaça. Però entre conversa i conversa d’amics, no deixarem de planificar més esdeveniments, perquè ja sabeu que Benimaclet Viu no para mai i que prompte, molt prompte, tindrem una nova ocasió de fer viu el nostre poble i la nostra cultura, què és la nostra raó d’ésser.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada