dimarts, 1 de setembre de 2015

Estellés-Xàtiva-Ramos-Madrid-Montaner-Benimaclet

El nostre company Ernest Estornell, habitual redactor d'aquest bloc, ens ha fet una petició. A l'any 2012 i amb motiu de la III Festa Estellés a Benimaclet va escriure un article què, com molts altres, va circular per diverses xarxes però sense acabar de trobar cau estable i ara vol depositar-lo ací, on els buscadors ho troben. Com sovint fa el nostre company, l'article és dens i dispers i barreja massa coses alhora, però ens ha semblat que allò que conta és interessant, així que l'afegim a continuació. A més, no costa res complaure'l: si voleu el llegiu i si no, passeu de llarg.


Un bon dia, l'Associació d'Amics de La Costera ‑històrica, activa i longeva agrupació d'intel·lectuals costerencs- va mamprendre la iniciativa de publicar els poemes que Vicent Andrés Estellés havia dedicat a la ciutat de Xàtiva, entre els quals es troben els potents i ben coneguts versos del M'aclame a tu (sonet XII del Llibre de Xàtiva del Mural del País Valencià) què van musicar Ovidi Montllor i Toti Soler. El llibre es va completar amb altres poemes dispersos i amb els que el poeta va escriure després de l'estada a Xàtiva què va servir per engegar el projecte. Els versos havien de ser acompanyats per il·lustracions adients i aquestes van ser encomanades al pintor Joan Ramos i Monllor -de qui ja us he parlat, artísticament i genèticament, amb motiu de la publicació de l'últim disc de Pep Gimeno, Botifarra a banda- qui va optar per fer-ne gravats a punta seca sobre planxa de coure. Quasi es va deixar els dits de les mans en aquesta feixuga feina, però va aconseguir unes imatges dramàtiques i potents, en consonància amb la força dels poemes què havien d'acompanyar. El llibret (dit així per la reduïda extensió, que no per la seua qualitat) va veure la llum l'estiu de 1980, al mateix temps que Ovidi lliurava 4-02-42 (la seua data de naixement) amb M'aclame a tu com a obertura, últim disc de l'alcoià formalment editat abans que, com a resultat dels pactes que produí el clima violent de la Batalla de València i de la desactivació generalitzada del nacionalisme emergent amb la reculada que va suposar aquella farsa anomenada oficialment “intent de cop d'estat” de 1981, fóra bandejat i silenciat tant com es va poder. Ximo Corts, mestre, glossador, activista cultural, infatigable blocaire i actual president d’Amics de la Costera, va replegar al seu llogaret virtual Xàtiva; punts de vista, fa un parell d'anys, la història de la publicació del llibre ‑article prèviament publicat al diari Levante- amb interessants detalls i anècdotes que no hauríeu de perdre-vos, així com el breu tast de les il·lustracions de Ramos que conté (Cucarella i Aliaga van fer també eco de la nota de Corts).

Aquella reeixida iniciativa va suposar una estreta relació del poeta amb aquella colla de xativins inquiets -socarrats, si voleu- i hi van sorgir amistats, complicitats i col·laboracions. Pel que a mi em toca de més a prop, sembla que al poeta li varen agradar molt els gravats que el pintor va estampar per al llibre i, de manera extensiva, la resta de la seua obra artística, i això em va permetre conèixer personalment a Estellés -aleshores ja fràgil, malaltís, sempre recollit en algú racó ombrívol- quan a alguna presentació poètica o pictòrica hi coincidien tots dos. Aquesta col·laboració es va perllongar durant anys i ens va deixar unes quantes joies de bibliòfil, com el llibre Canals, fet a imitació del de Xàtiva, però molt més bonic, amb tot luxe de recursos gràfics, doncs era publicat amb orgull pel mateix ajuntament de la vila el 1987 i sense reparar en despeses. Però el més sorprenent va ser el llibre Versos per acompanyar una esperança, un recull de poemes publicats per Ediciones Vanguardia Obrera de Madrid. El llibre conté dos poemes inèdits de la sèrie de cinc que Estellés va escriure amb motiu de les execucions de setembre de 1975 que el dictador Franco va ordenar a menys d'un més de la seua mort, una sèrie de poemes què formen part d'El Procés (publicat al 1978) sota la mateixa temàtica i el Gran oratori pels morts valencians de la postguerra, altrament titulat “Vora el barranc del Carraixet”, composició què forma part de l’Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (aquell dens poemari en què sempre el primer vers comença per “Vora el barranc del Carraixet...” i que va ser publicat al 1979). El més curiós és que l’edició és bilingüe català-castellà i que va ser el mateix Estellés qui majoritàriament va traduir-ne els poemes.

El poeta va demanar que Joan Ramos il·lustrara el llibre amb dibuixos originals, a més de contar amb algunes reproduccions de quadres d’Antoni Miró. Versos per acompanyar una esperança va ser presentat a l’Ateneo de Madrid, el 12 de juny de 1986, on Jaume Pérez Montaner, què acabava de publicar L'heura del desig (Lentament es dessagna el violí / obri la boca seca i s'estremeix / en un esglai final sota la pluja / llarga de sols ferits i de tenebres...) i era aleshores director del Col·legi Major Lluís Vives ‑que com haureu de saber acaba de ser extingit com a residència i com a centre cultural per a gran disgust de molts de nosaltres, assidus seguidors de la seua interessant i enriquidora programació- va encarregar-se de la glossa, en presència del poeta i del pintor. Quina va ser la repercussió del llibre a la gran congregació urbana de l'altiplà ja no ho recorde, a excepció del paper que va tenir el poeta andalús Rafael Alberti, qui va ficar improvisada cullerada a l'acte, però sí em ve al cap que més o menys al mateix temps se n'anava en orris el projecte d'una sèrie de retrats fantàstics dels reis valencians (propis i aliens, privatius i compartits) que li havia sigut encomanada a Ramos amb motiu del 750é aniversari de la conquesta de València per Jaume I, la qual s'havia de celebrar fastuosament el 1988, però que va ser desunflada pel govern valencià davant el perill d'exaltació nacionalista i revifada de la Batalla de València.

La veritat és que no sé ben bé per què estic contant-vos aquestes coses. Potser hi ha una mica d'exaltació de l'ego, potser note que la meua memòria comença a defallir i vull deixar testimoni d'alguns records abans que s'esvaïsquen. O potser enyore temps d'il·lusions i esperança que semblen oblidats: us imagineu que ara mateix passaren aquestes coses? A Madrid? Impossible! En repassar les meues anotacions vaig retrobar unes paraules de Cucarella, escrites fa un temps, que ara em semblen ben adients per completar el meu escrit, massa planer i maldestre: varen ser escrites per a la presentació, a Ca Revolta, d'Una llengua musicada de Carla González Collantes i us recomane que les repasseu sense deixar-vos ni una coma. I ja que hi som en pla rememoratiu, al bloc de Feliu Ventura ‑com vegeu, hui anem de socarrats plens a vessar- podreu trobar més flaixos de la memòria d'aquells temps, acompanyats d'un impagable vídeo de 1983 amb Ovidi i Raimon: ni fet a posta, perquè jo també hi era allà! Feu una pausa i mireu-s'ho bé.

M'aclame a tu. Estellés és un símbol. Qui anava a dir-me fa uns anys que acabaria passant-me mitja vida al seu poble, una mica a la vora, si voleu, però just front al cementiri on reposen les seues despulles, i que cada volta que faig constar la meua adreça laboral, escric amb orgull el seu nom. Però sembla que quan parlem de literatura, de música, de pintura o de cultura en general només traiem a relluir tres o quatre noms, sempre els mateixos, com si no hi haguera més aigua per pouar. Però no passa res. Això és el que fa tothom i amb tota normalitat: enlairar senyeres i penons per fer-se visible. Per què no també nosaltres? I Estellés és una de les nostres senyeres més enlluernadores. Honorar Estellés és estimar els seus versos, i fruir els seus poemes és valorar la poesia en valencià, i llegir poesia en valencià és conèixer tants i tan bons poetes i poetesses que tenim i expandir el nostre esguard a tots els indrets de la llengua comuna i fer créixer la nostra malmesa cultura: la senyera és al cim d’un volcà que bull per dins, que deixa regalimar la lava roent i que, algun dia, acabarà esclatant i s’endurà per davant, amb un gegantesc tsunami, totes les pors i recels que ens han imposat per segles.

Estellés va nàixer al 1924, a Burjassot, tal dia com l'acabat d'estrenar hui, 4 de setembre. Al 2010, Josep Lozano ‑malgrat no ser de Xàtiva- va llançar la idea de, al voltant de l’efemèride del naixement del poeta, fer un sopar literari i popular per tota la nostra geografia amb inspiració directa del Burns Supper escocés. Benimaclet Viu va recollir immediatament el suggeriment i ara ja preparem la III Festa Estellés de Benimaclet, que com bé sabeu, la fem amb un mica de retard per qüestions logístiques, enguany el dia 15 de setembre i amb la ferma intenció de donar veu a un bon reguitzell de joves poetes de tot el nostre àmbit lingüístic. Llegim doncs Estellés, llegim poesia i somriguem a la renovada esperança, malgrat els temps durs que els financers especuladors, empresaris ambiciosos i polítics balafiadors ens han portat. Ah, i si teniu una estoneta lliure, feu un repàs del programa que miraculosament va dedicar Canal 9 a Estellés el passat març, amb la participació d’un bon grapat de bons amics i que encara podeu trobar a la web de RTVV (afanyeu-vos que no deu faltar massa per a que la clausuren!). Com diuen, optimistes, els nostres amics d'Obrint Pas a Alegria: Perquè avui cantem per celebrar / que ningú mai no ens farà callar / i que la vida és coratge i alegria / un got a l'aire un brindis pel demà / perquè avui desafiem la por / que el poble que canta mai no mor / amunt els punys amunt les il·lusions / que si cantem / si cantem mai morirem!

Ernest Estornell i Ramos
4 de setembre de 2012


Nota: Part dels enllaços del text han perdut el seu vincle original. L'autor ha provat de substituir-los per accessos vigents, però no sempre ha estat possible. Però del que sí que podeu gaudir ara mateix és d'un bon tast de la fantàstica obra pictòrica de Joan Ramos


1 de setembre de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada