dijous, 20 d’octubre del 2011

Multitudinària presentació del "Traficantes de información" de Pascual Serrano a la ULL-Benimaclet.

La Universitat Lliure de Benimaclet continua consolidant amb pas ferm el seu paper d’espai d’intercanvi crític de coneixements i fòrum de debat social en aquesta temporada acabada de començar. El passat dimecres, 19 d’octubre, i amb el  Centre Social Terra ple de gom a gom, Xavi Sarrià va conduir la presentació i debat del llibre Traficantes de información: La historia oculta de los grupos de comunicación españoles, del periodista Pascual Serrano, qui va explicar, sense embulls i amb la seua peculiar manera de contar les coses que sap, directa i contundent, que el llibre tracta d’això precisament: d’un tràfic d’informació entre complexes xarxes empresarials perfectament controlat per a generar determinades opinions i sempre al servei dels interessos econòmics i de les expectatives de negoci d’unes poques, però grans i poderoses, empreses.


Als mitjans de comunicació dels Estats Units de l’Amèrica del Nord (USA) es pot criticar obertament al president, però mai es podrà dir que s’ha trobat una mosca a un pot de Coca-Cola: qui paga, mana. Serrano ha furgat darrere de les cares, amables i ben conegudes, dels professionals dels mitjans de comunicació i ha trobat un dens enteranyinat que connecta tots els grans mitjans de comunicació i on es barregen bancs, grans empreses energètiques i cadenes de distribució comercial que no només controlen els mitjans ostentant la seua propietat, sinó també mitjançant la publicitat, imprescindible font d’ingressos de molts d’ells. És la mosca del pot: els temes intocables, les persones innombrables, les empreses impenetrables, cosa que els apropa molt als mètodes mafiosos, però sota l’amenaça no de les bales, sinó dels diners.

Teniu més detalls al quadern de la Universitat Lliure de Benimaclet.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

ULL Benimaclet: Presentació del llibre "Traficantes de información"

Dimecres 19 d'octubre a les 19 h.


Al llibre-disc Coratge, d’Obrint Pas, i just en referència directa a la cançó que obre i dóna títol a tan magnífic treball, el periodista Pascual Serrano escriu: Tem que són -o som- els covards d’ara els qui no tenim res a perdre, ni tan sols la dignitat, perquè amb tanta covardia ja l’hem perduda. Potser cal escriure la cançó que ens recorde que lluitant ho tindrem tot per guanyar i, al menys, una victòria segura, la de la dignitat. Doncs bé, si després de la xerrada extraordinària que ens va oferir la Universitat Lliure de Benimaclet divendres passat us vareu quedar amb ganes de més, no us preocupeu, perquè l’espera serà breu: proper dimecres, 19 d’octubre, el torn serà precisament per a Pascual Serrano, que ens presentarà el seu colpidor llibre Traficantes de información. La historia oculta de los grupos de comunicación españoles.

Supose que molts de vosaltres ja sospiteu que allò que ens conten, i com ens ho conten, moltes voltes té poc a veure amb la realitat, però, sobre tot, allò que no ens conten, tota aquella informació que resta amagada o diluïda. Potser és més evident en els mitjans sotmesos a control polític, els quals patim fins a límits insostenibles a les nostres contrades, però també hi és als mitjans que molts considereu fins i tot asèptics, incloses les agencies de notícies que són qui decideix què és notícia i què no ho és, redirigint cap on convinga el flux de la informació. Serrano és una de les veus més critiques front als grans grups econòmics que controlen els mitjans de comunicació i la seua veu es farà sentir ben fort a Benimaclet. Si teniu una estoneta i voleu fer un tast de per on pot anar la cosa, entre les nombroses mostres que circulen a la xarxa, teniu una detallada entrevista i una presentació del llibre que ens ocupa. I clar, no cal dir-ho -però per si de cas- és imprescindible passar-vos-en per la seua web, ben farcida de notes i comentaris que, sense dubte, us remenaran la consciència.

I com que ens agrada tant parlar de música -i no d’altra cosa- primer escoltarem el Zàpping de Pau Alabajos a la versió en directe i a pèl que va fer a Vilaweb fa uns mesos o, si preferiu, a la versió ornamentada oficial. I com que són els grups més joves els que semblen més preocupats per la qüestió, us recomane escoltar, entre les múltiples alternatives, aquestes tres: La cançó dels silenciats d’Atzembla (tant en la versió oficial que podeu trobar a l’enciclopèdica web de Viasona, com en el directe de fa no res), Canal Camps dels Sklatasangs (a la versió videogràfica en directe o a la web del concurs de grups novells Sona 9, reproductor baix a l’esquerra) i Santa Mentida de Donant Pel Sak (també a Sona 9 o al seu espai), tots tres grups amb maquetes o discos a la vostra disposició.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Delicte, o llibertat d’expressió? Qüestió oberta.

Por Dios, por la patria y el Rey, lucharon nuestros padres. Por Dios, por la patria y el Rey, lucharemos nosotros también. Lucharemos todos juntos, todos juntos en unión, defendiendo la bandera de la Santa Tradición. Així comença la versió de l’himne carlista oficialitzada com a canto nacional sota la dictadura del general Franco. L’estat al qual pertanyem pateix greus dèficits democràtics, així, sota una coberta de semblant amable, tolerant i representatiu amaga tota una sòlida bastida de mecanismes de control que des de les més altes institucions de l’estat arriba fins als més insignificant dels raconets des d’on es pot exercir el poder i que s’allunya dels principis que varen inspirar la Constitución Española de 1978.

Borbons, banderes i Església va ser el subtítol de la xerrada de la Universitat Lliure de Benimaclet del passat 14 d’octubre, dos dies després de la Fiesta de la Hispanidad i les seues exaltacions a las Fuerzas Armadas, la Guardia Civil i al Rey de Espanya. Guiats per l’atenta mirada escrutadora de Javier Mira i Antoni Llibrés, professors de la Facultat de Dret de la Universitat de València, varem disseccionar la Constitució Espanyola i el Codi Penal per veure el que hi ha sota aquesta coberta pseudodemocràtica i, en particular, l’especial protecció que les lleis espanyoles atorguen a la família reial en el sentit més extens, a les banderes usades com a símbols i a l’Església catòlica. Així, evidenciarem tot un seguit d’articles legislatius i punitius que atenten clarament contra els principis de llibertat i d’igualtat que varen inspirar les democràcies occidentals, contra la sobirania del poble del qual emanen els poder estatals, base de la nostra constitució, i sobre tot, contra l’exercici de la llibertat d’expressió, gran conquesta democràtica que cada volta es troba més restringit i devaluat.

Més informació a la pàgina de la ULL Benimaclet.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Xerrada 14 d'octubre: Delicte o llibertat d’expressió? Borbons, banderes i església

El proper divendres dia 14 d’octubre a les 19 h. al Centre Social Terra els professors de la Facultat de Dret Javier Mira i Toni Llabrés ens oferiran aquesta xerrada que tractarà de l’especial protecció que ofereix la Constitució Espanyola a aquests tres conceptes. Aquesta xerrada està organitzada per la Universitat Lliure de Benimaclet.

Xerrada dimecres 19 d’octubre: “Traficantes de información”

Xerrada organitzada per la Universitat Lliure de Benimaclet sobre la història oculta dels grups de comunicació de l’Estat espanyol a càrrec de PASCUAL SERRANO.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Un cant per l’horta, fita aconseguida.



Benimaclet, dissabte 1 d’octubre de 2011. Cau la nit. A la plaça de l’antic poble de L’Horta hi ha enrenou. A poc a poc, menuts cercles de persones es van formant: salutacions, retrobaments, coneixences... Cada vegada hi arriba més gent, s’encenen ciris i fanals i, de sobte, redobla el tabal i el potent so de la dolçaina s’enlaira acaparant tota atenció. Veus ancestrals ressonen i el primer cant d’albada trenca l’expectant atmosfera per rebre el clam unànime dels congregats. De la plaça, a la primera alqueria resistent, ombra residual engolida, des de fa massa temps, per edificis moderns apilats sense terra al voltant: segona albada. La cercavila continua; per Cinc Fonts, la llarga comitiva creua l’ampla i nova avinguda de la ciutat, cinturó d’asfalt que ha esquerdat els antics camps i assolat tan belles alqueries d’enlluernadores parets emblanquinades, i busca el Camí de Farinós, o millor dit, el tros que encara resta sense desfigurar, més enllà de la fosca costella per on transiten massa automòbils i massa ràpids. Al llarg del camí s’arrenglen les antigues alqueries amb els seus llenços de terra ben llaurats i adobats per fer-ne sorgir tot l’univers multicolor d’hortalisses ben tendres i sucoses, gran tresor que les mans cobdicioses d’intermediaris, emmagatzemadors i distribuïdors menysvaloraran fins l’extermini per inanició dels productors. I ja veient de lluny els llampecs dels fars dels ràpids automòbils de l’avinguda i esmorteït el seu innecessari soroll, les albades sonen potents de porta en porta, el versador, resseguint el llistero, aguditza la imaginació i trau el seu bon ofici per dedicar la versada a la gent que s’ha deixat, i encara persisteix, bocins de la seua vida a la terra per fer-la engendrar; gent que, entre emocionada i sorpresa, rep l’insospitat seguici que vol agrair-los la seua incommensurable tasca i fer-los saber, encara que siga a cau d’orella, que els estimen i que, malgrat l’aparent antagonisme de la seua manera de viure, tan moderna i urbana, són persones que desitgen activament que tan valuós patrimoni es valore com mereix i sobrevisca als dur embats que encara han de venir.


En travessar el llòbrec pas sota la gran autopista i emergir a sobre de la sèquia, la gentada que ha fet el camí taral·larejant les melodies de la dolçaina, escoltant la veus engolades i dolçament afinades, parant bona atenció als versos simpàtics i emotius, busca recer al voltant de la vella capella de l’horta, l’Ermita de Vera, ja quasi devorada pel monstre universitari que mai para de créixer. Hi ha de totes les edats i això fa molt de goig. Hi afloren entrepans i càlides begudes. L’oratge, indecís i capriciós fins l’últim instant, finalment ha respectat la gent de l’horta i a qui desitjava homenatjar-la i s’ha mantingut calmat i seré. Els roglets de xerrada que s’han anat dispersant al voltant de l’ermita i l’antic molí de la sèquia, de nou a toc de tabal i dolçaina, tornen a fusionar-se deixant espai al mig. Ara són les danses les que l’ocupen, rítmics moviments hereus de generacions, plasticitat usurpada, bandejada dels espais públics, com tantes coses, massa coses, al nostre malaurat país, amable, trist i petit, com cantava el gran poeta. I tornen les albades, continua el camí alqueria amunt alqueria avall i gent emocionada en veure que no estan sols, que altres fan i faran costat quan calga i per al que calga o que simplement esbossen un lleu somriure, però que això, entre la gent dura i colrada de l’horta, feta de fusta sense polir i de ferro sense brunyir, ja és molt. Passada la mitjanit, l’horta queda en silenci i les llums de les alqueries s’espenyen.

Gràcies a tots els que vareu participar, d’alguna o altra manera, en aquest sentit homenatge a la gent que ens ha fet com som.