Fa un any, en contar-vos les coses, jugàvem un poc amb la
manera de com diferents diccionaris -sovint magnífiques col·leccions de
definicions orientatives i poc precises on solem navegar desconfiadament els
cercadors de paraules ignotes o dubtoses però als quals no podem ni sabem
renunciar- provaven d'explicar amb la seua brevetat sintètica el que era un “sarau”
(recordeu-ho ací).
Allò va ser el primer Sarau d’Estiu a Benimaclet.
Enguany, com ho avisarem, hem repetit tan corprenedor esdeveniment, de nou
organitzat conjuntament per Benimaclet Viu,
la colla de ball L’Esvaraeta
i el Centre Instructiu Musical de Benimaclet (El Musical)
amb el suport de la casolana empresa de productes avícoles Pollos Planes. I
la raó de tornar-se a enviscar amb açò no és altra que l'absolut convenciment
de que entre tantíssims dèficits que té el nostre país -financers, tributaris, d'honestedat
política, d'atencions socials, educatius, culturals, d'orgull privatiu i
identitaris- també es troba el vincle amb la música i el ball tradicional,
manifestació viva i espontània de la nostra idiosincràsia, com la de tots els
pobles del món, però a la nostra llar bandejada i amagada, titllada despectivament
d'arcaica i de folklòrica, quan no exhibida com a tal, com a pesa de museu
etnogràfic i no com a element cultural viu, actiu i propi d'un poble modern.
I per això -i moltes coses més que caldria explicar amb
més calma i temps- vam llançar la convocatòria que va congregar passat dissabte
28 de juny al saló principal del CIM de Benimaclet, enguany acaronades per llamineres
bufades d'aire fresc impulsades per nous aparells de condicionament, persones
vingudes de molts racons de la nostra geografia i des d'agrupacions què
treballen per dignificar les nostres tradicions. Així, comptarem amb gent
vinguda des de Riola, Sant Joan d'Alacant, Forcat, Llíria, Quart de Poblet,
Aldaia, Riba-roja de Túria, Pobla de Vallbona així com de la Falla Padre Alegre
de Benimaclet, la Falla de la Plaça la Reina de València, del grup Alimara i de
Roda i Volta de Gandia, tots en resposta a la crida de Vicent Marín, cap del
grup L'Esvaraeta. Per torns o tots plegats, el ball, ben regat per bona mistela
i nodrit per coques salades i dolces, no va acabar fins que es va fer ben de
nit i això que el solstici encara estava ben a prop. Però sense música no n’hi
ha ball i cap lloar sense pal·liatius ni falses modèsties la magnífica rondalla
que va reunir el mestre del guitarró Vicent Carrasco, on entre cordes de
diversos timbres i veus sublims vam poder comptar amb Pakito Tormo, Carles
Aguado, Eduard Navarro, Lola Ledesma, José Vicente Gil, Juan Escrig, Octavio
Vila, Ramon Bosch, Tica Llopis, Merxe Martínez i algun més que la memòria
traïdora ens ha deixat -de segur- fora de llista.
Sens dubte, aquells que mai heu compartit una experiència
així -grans, joves o menuts- no hauríeu de deixar passar una nova ocasió: si
aconseguim connectar tradició i modernitat -i cada volta veiem més clar el
camí- estarem més a prop del nivell de qualsevol poble europeu que es reconeix
com a tal. Per la nostra part i si les circumstàncies personals, grupals, locals,
nacionals i globals ho permetran, proper any hi haurà un nou Sarau d'Estiu a Benimaclet.
Ernest Estornell
4 de juliol de 2015
La present crònica
es va escriure pocs dies després de l'esdeveniment, es va perdre per atzars
informàtics, va ser parcialment recuperada, ha esta reescrita en la data
indicada i finalment publicada. Demanem disculpes a tots aquells que l'estàveu
esperant tant de temps.
29 d’agost de 2015