“Conta-n’ho en valencià”
Concurs de conte curt infantil i juvenil de
Benimaclet Viu
Obres premiades
1a Edició, 2016
El concurs de conte curt infantil i juvenil “Conta-m’ho en valencià” és una
iniciativa de BenimacletViu a través de la
seua branca formativa, literària i de debat social Universitat Lliure de Benimaclet per tal de fomentar
els hàbits lectors i creatius tant dels més menuts com dels joves. Es troba
dividit en tres categories per edat des dels 5 fins als 17 anys i es
desenvolupa en el marc de les activitats de la Mostra del Llibre i del Disc enValencià. La primera edició va ser a l’any 2016, amb la proclamació de guardonats
en les tres categories -premi i accèssit- el dia 17 de desembre, jornada de la V Mostra del Llibre i del Disc enValencià. La
decisió unànime del jurat va ser la següent:
Categoria A (de 5 a 8 anys):
Premi: “La lluna té gust a formatge”,
d’Aitana Canela
Accèssit: “Un bestiar de por”, de Lluna Cirugeda
Categoria B (de 9 a 13 anys):
Premi: “Des de la finestra...”,
de Pablo Fuentes
Accèssit: “Què és això?”, de Guillem Cardona
Categoria C (de 14 a 17 anys):
Premi: “Llibertat entre barrots” de Sara Lorenzo
Accèssit: “De presa en presa”
d’Ona Fabra
A continuació podeu llegir les obres premiades:
“La lluna té
gust a formatge”
Aitana
Canela
Premi
Categoria A (de 5 a 8 anys)
Des
de la finestra van veure com s’amagava la Lluna. I ens van quedar mirant el cel
encara una bona estona mentre pensaven.
Les
tres xiquetes es coneixien del barri. La primera es deia Aitana. La segona era
Aina. I la tercera Neus. Les tres xiquetes volien anar a l’espai, i fer un
pícnic a la Lluna. Era el seu somni, però la gent se’n reia, d’elles. Els
deien:
-
Açò és cosa d’astronautes!
-
Les xiquetes no poden anar a l’espai!
Però
elles passaven de la gent. I van construir un coet... Amb claus, martells,
ferros, cables, llumetes, caixes, vidres per a les finestres... També van
utilitzar cadires de cotxe.
A
poc a poc el coet va anar convertint-se en una realitat... I a la punta hi van
col·locar una estrela del seu arbre de Nadal per a què el coet sabera on
anar... I després el van pintar.
La
primera cambra era de color taronja perquè era el color favorit d’Aitana. La
segona cambra era de color morat perquè era el color favorit d’Aina. I la
tercera cambra era de color rosa, el color favorit de Neus.
Una
nit que es veia la lluna molt gran van disparar el coet:
XIIIIUUUUUUUU!!!!!!!!!!!!!
Llavors
van volar a través de l’espai fins que van arribar a la Lluna. Allí van poder
saltar, fer tombarelles... I també fer un pícnic.
Aitana
que era molt llesta havia agafat la navalla de son pare perquè havia pensat:
«tallaré un tros de lluna per si de cas la gent no es creu que hi hem anat».
I en
va tallar un tros tan gran que quan van tornar a la Terra van poder fer un gran
sopar amb tota la família. Van vindre cosins, germans, tietes, iaios i, fins i
tot, amics de Barcelona! Tota la gent que coneixien Aitana, Aina i Neus van
venir al sopar. I les tres astronautes van preguntar:
-
Qui vol sopar lluna?
Perquè
la Lluna... era de formatge!!!
I
tothom va cridar «Joooo!!!!», perquè tothom volia tastar la Lluna. Així que
Aitana, Aina i Neus van tallar la Lluna a trossets i els van llançar, i així
tothom podia agafar-ne un poquet.
I
per això la Lluna està retallada, i si us hi fixeu quan la mireu, veureu que li
falta un trosset.
Conte
contat, i aquest conte s’ha acabat.
“Des de la finestra...”
Pablo
Fuentes
Premi
Categoria B (de 9 a 13 anys)
Des
de la finestra va vore com s’amagava l’últim raig de sol entre la vall que
formaven les dues muntanyes que ningú havia de creuar, que ningú creuava i que
ningú no creuaria.
Aquella
vesprada era una vesprada qualsevol a casa d’Ari, un xiquet pobre que vivia
tristament a la gran casa dels seus difunts pares. Feia cinc anys que vivia a
soles, sense relacionar-se amb ningú, i vivint del que aconseguia furtar del
mercat del poble. Els pares van morir en el incendi que cremà el poble, i en
què tothom va pensar que ell també havia mort. Van restaurar la casa perquè era
un vestigi d’una antiga època de glòria d’aquell poble que ara es trobava mig
derruït. Tothom creia que la casa estava buida, ja que ningú no entrava des de
feia cinc anys.
Doncs
bé, aquella vesprada qualsevol per a Ari no era una vesprada qualsevol per a la
resta del país. Un desvergonyit havia jurat que creuaria les muntanyes
prohibides. I cap allà es va enfilar. El rei i els altres nobles enviaren les
seues tropes per frenar-lo, però ningú no el va trobar.
Aleshores
Ari va escoltar la història, però pensà que ell en aquell país no tenia res,
que no pagava la pena quedar-s’hi, ja que per a tothom era mort. Va agafar les
poques pertinences que tenia i es va enfilar cap a la muntanya més allà de la
vall per la qual havia desaparegut el sol. Va escollir anar pel mig del bosc
per on no hi hagués ningú. Així va caminar dies i dies eixint dels límits del
bosc només per a furtar menjar a algun incaut carro. Un dia va tindre el
pressentiment que algú l’observava, i va decidir esperar fins al dia següent
per continuar. A més estava cansat: portava deu dies caminant sense més
interrupció que sis hores per dormir i necessitava parar.
Va
reprendre la marxa el dia següent cap al peu de la muntanya, fins que de sobte
es trobà un senyor tombat en mig dels arbres, tirat sobre la gespa sense cura.
Sobtadament, es despertà i s’alçà. Els dos van fugir, cada un cap a un costat,
perquè els dos tenien por que els descobriren... Ari encara no ho sabia, però
aquell home anava a marcar la diferència entre tenir èxit o no en la seua
empresa.
Va
caminar uns dies, més de pressa, per por que l’estrany hagués parlat d’ell. I,
quan ja pensava que no arribaria a la muntanya i que les tropes del rei havien
anat a per ell alertats per l’estrany, se'l trobà una altra vegada. I el més
sorprenent era que es trobava al peu de la muntanya.
Va
començar a sospitar qui era aquell estrany, i el va a seguir per pujar la
muntanya. Darrere seu, sense que Ari se n’adonara, va arribar al cim l’altre
senyor. Es va girar, va mirar el seu antic país, va maleir el rei i aquell país
sencer i, amb rapidesa, va baixar l’altre costat de la muntanya. Ari s’apressà
a arribar al cim, i… no va vore res més que mar. El cim de la muntanya era un
penya-segat que estava més de dos quilòmetres per damunt del mar. Encara li
donà temps a vore com acabava el suïcidi d’aquell que tothom havia pensat que
era un desvergonyit.
Així
acabava la història d’un atrevit, que ja sabia, o al menys imaginava, el que
anava a trobar-se més enllà de les muntanyes.
Va
tornar a sa casa defraudat pel final d’aquella aventura i, ja sense por, va
contar a tothom la seua història i la del desvergonyit. Per la seua valentia el
van fer soldat, i fins avui el coneixen per molts malnoms: el soldat mort, el
soldat que va vore la mort, el renegat... Però sempre serà Ari, el xiquet que
va aprendre a viure a soles, que va vore la mort: amb set anys la dels seus
pares, i amb tretze la d’aquell home que va revelar un secret amagat per al
país des dels temps immemorials.
“Llibertat entre barrots”
Sara
Lorenzo
Premi
Categoria C (de 14 a 17 anys)
Des
de la finestra vaig veure com s'amagava un dels últims rajos de sol d'aquell
dia ennuvolat. Havia sigut un dia més en aquell lloc estrany i desagradable. Un
pressentiment dins de mi em deia que pròximament alguna cosa passaria. I en
efecte, a la nit van vindre a buscar-me. Em van passar una corda pel coll i em
van pujar a la part posterior d'un camió. Vaig intentar resistir-me, però la
corda em cremava la pell quan intentava fugir... I de sobte, després d'un llarg
forcejament em trobava en aquella fosca caixa. Era un rectangle molt estret,
tant que ni tan sols podia seure. Érem uns quants, tots igual d'atemorits i
atordits. Ningú entenia que estava passant.
El
motor del camió arrancà i vam començar un llarg viatge cap a algun destí
desconegut per a nosaltres. El que no sabíem era que en aquell lloc esperaven
la nostra arribada. Recorde el trajecte com un malson horrible, sense poder
moure'm. Sentia una sensació d'estrès constant al meu pit que no em deixava
respirar. Feia molta calor i tenia cada vegada més i més set. Hi havia moltes
revoltes a la carretera, i quan el conductor feia un gir amb el volant em
pegava un colp contra la paret. No podia controlar l'equilibri i queia a terra.
Al
cap d'una estona van parar el camió i tots el altres que m'havien acompanyat en
el viatge van ser obligats a baixar. Tots, menys jo... I allí estava, tot sol
en aquella caixa que cada minut que passava em transmetia més inseguretat.
Sentia colps a les parets, rialles i crits. Passaven les hores i cada vegada
estava més desconcertat. Només volia que tot allò s’acabara. Estava molt
nerviós, sabia que alguna cosa estranya passava.
I al
cap d'una estona vaig sentir un soroll: algú intentava obrir la porta. Em vaig
espantar i inconscientment vaig començar a tremolar. Un calfred em va recórrer
l'esquena quan vaig veure els mateixos homes que m'havien obligat a pujar al
camió. Estaven allí amb un somriure que inspirava temor, i amb una corda a les
mans. M'esperava el pitjor. Però arribats en aquell extrem, què podia ser
pitjor?
Aquells
dos homes em van passar la corda pel coll i van començar a estirar fins que el
meu cap va quedar totalment pressionat en un estrany artefacte de fusta... I de
sobte, unes boles de foc es van encendre sobre el meu cap. Vaig intentar fugir,
però algú m'agarrava de la cua, i estirava amb força.
Em
vaig adonar que em trobava a una gran plaça envoltat de barrots i per gent que
cridava i aplaudia. No entenia res, no entenia com era possible que aquelles
persones es divertiren d’aquesta manera. Estaven, però, feliços i gaudien de la
nit... No entenia com era possible que ningú no s'apropara a ajudar-me, no
entenia per què cap persona no impedia tot allò.
El
foc em cremava els ulls, sentia un constant dolor al cap, el fum m'impedia
respirar amb normalitat, estava marejat i sentia que les forces em fallaven...
I de sobte, les boles s’apagaren i l'actuació va finalitzar... El que no sabia
era que prompte la meua vida també s'apagaria.
“Un bestiar de
por”
Lluna
Cirugeda
Accèssit
Categoria A (de 5 a 8 anys)
Des
de la finestra va veure com s’amagava un monstre, un monstre cabut i pelut i
que semblava molt forçut.
Marieta,
la xiqueta, estava morta de por, però, com que era molt valenta i un poc
xafardera, no va llevar els seus ulls de la finestra.
De sobte,
va escoltar un gran soroll: milers de petjades s’apropaven cap a sa casa...
Troco-troc, troco-troc, xapa-xap, xapa-xap, tipi-tip, tipi-tip…
I
pel carreró baixaven una vaca, dos bous, tres cavalls, quatre gallines, cinc
conills, sis porcs, set ànecs, huit corders, nou cabres i, fins i tot, deu
ovelles.
Marieta
va pensar:- Ai mare, a on van tots? I el monstre?
I
darrere se´n va anar ella. Recordeu que Marieta era valenta i un poc xafardera,
bé un poc no, molt xafardera!
I
pensat i fet, Marieta va seguir al bestiar carreró avall. Passaren pel carrer
de la Murta i continuaren tot recte fins arribar a la Plaça de Benimaclet.
De
camí s’afegiren: el forner, el sabater, el pastisser, el llibreter, el
carnisser, el botiguer, el pintor, una colla d´estudiants i a muntó de xiquets
i xiquetes. A més a més, tots els gats i gossos del barri de Benimaclet.
A
mesura que anaven apropant-se a la plaça, s‘escoltava una musiqueta molt
bonica, i es podia veure el campanar de l´església amb moltes llumenetes de
colors. I les campanes feien tolon, tolon, tolon, tolon!
Quan
arribaren a la plaça, aquesta estava plena de gent: hi havia una orquestra amb
quatre músics tocant amb molt de marxa.
Al
seu voltant tots cantaven alhora i ballaven sense parar, tot incloent la vaca,
els dos bous, els tres cavalls, les quatre gallines, els cinc conills, els sis
porcs, els set ànecs, els huit corders, les nou cabres i les deu ovelles. A més
a més, tots els gats i gossos del barri.
Marieta
estava bocabadada perquè en mig de la plaça hi estava la policia de barri i un
homenot. La policia li preguntava a l‘home: Quina algaravia és aquesta? Què fa
ací el teu bestiar?
L’home
posant-se les mans al cap va exclamar: Quin cap de suro que tinc! M’he deixat
la tanca oberta!
Aquest
home portava una capa negra i gran. Era un home cabut, pelut i molt forçut. Li
deien Pere, el ramader. I el seu bestiar l’havia seguit tot el camí sense
adonar-se’n.
Aleshores
Marieta pensà: Que fava sóc! Ja sé qui és el monstre pelut, cabut i molt
forçut! Pere, el ramader. Quin bestiar de por!
I
tots junts ballaren i cantaren a la plaça fins la matinada.
“Què és això?”
Guillem
Cardona
Accèssit
Categoria B (de 9 a 13 anys)
Des
de la finestra va veure com s’amagava aquella figura, si es podia dir humana, i
inclús deformada sense cap trellat. Marta va quedar intrigada... Què seria allò
que es movia, semblava, de forma involuntària? Va decidir dormir, ja ho
aclariria demà. Marta vivia a Benimaclet, un petit barri no molt gran de la
ciutat de València, amb la seva companya de pis Júlia.
Marta
encara estava intrigada per la visió d’ahir a la nit... Quan va eixir de casa
s’acostà on va suposar que s’amagava aquell ser. Va trucar a la porta. Va obrir
un home d’uns 30 anys que tenia aspecte de pocs amics... Què volies, xiqueta?
Tinc molta feina, ja pot ser important –digué l‘home secament, com intentant
lliurar-se d’aquella xica. Volia saber si està vostè bé. Ahir vaig veure com entrava
alguna cosa movent-se impulsivament a casa seva -digué ella detectant que
l’home amagava alguna cosa relacionada amb la figura desfigurada que feia
moviments estranys. No, no, tot bé... I aquell home misteriós tancà la porta
davant els nassos de Marta.
Marta
va quedar intrigada amb aquella actitud freda i distant que mostrava aquell
home. Estava convençuda que amagava alguna cosa misteriosa, i es va jurar
descobrir-ho. Va continuar amb la seva vida diària normalment. Va anar a la
universitat amb el tramvia, però quan va tornar va veure l’home misteriós
d’aquell matí caminat de pressa com si
volgués anar a algun lloc al que
arribava tard. Marta no en va donar molta importància... Aquella nit va tornar
a mirar cap on havia vist aquella forma entrant per la porta de la casa de
l’home misteriós, però no hi va veure res estrany que la pogués fer dubtar.
Tota
la setmana següent va transcórrer amb normalitat, no va tornar a veure aquella
figura encara que observava l’home que es comportava de manera cada vegada més
estranya. Les vacances de Nadal ja estaven arribant, i Marta li ho va contar
tot a Júlia, i li va demanar que l’ajudara a participar en aquella descoberta
del misteri d’aquell home. Ella va acceptar, no molt convençuda d’on els podia
portar aquest embolic. Van decidir seguir els passos de l’home misteriós. Van
saber que es deia Pau, que té un grup de caça amb el qual va quasi tots els
caps de setmana, i escoltaven les seves converses en secret.
El
dia de Nadal Marta va anar a casa dels pares a sopar, i quan va tornar de casa
de sa mare i son pare ja era tard, tant com perquè tota la gent estigués
dormida. Va veure unes llums a la casa de l’home misteriós, va reconèixer la
veu de les dones i homes del grup de caça. Com podia ser que a les 3 de la
matinada els caçadors encara estigueren allí? Va parar l’orella bé, va escoltar
una veu tremolosa: plorava. Marta va esperar, però la veu tremolosa no va
tornar a sentir-se. Marta cada vegada sospitava més d’aquell home... Com podia
haver algú plorant? Alguna cosa no molt bona estaven pensant aquelles persones.
Marta
va estar parlant amb Júlia sobre les
coses ocorregudes la nit anterior de Nadal. Al dia següent en les noticies van
anunciar la desaparició d’un jove que, com van saber, estudiava en la mateixa
universitat que Marta: estudiava telecomunicacions. Es creu que en la
Universitat en unes proves d’un canal de la ràdio va trobar per un dels canals
una conversa d’una banda de criminals. Aquests se’n van adonar, i després d’una
temporada buscant-lo el van raptar el
mateix dia que Marta va veure aquella
figura entrant a la casa de l’home misteriós.
Marta
i Júlia, lligant caps, van descobrir que el grup de caça era un grup
d’assassins: aquell estudiant ho va intentar denunciar, i el van raptar. Això
va ocórrer el mateix dia que Marta va
veure com la figura que entrava dins la
casa... Marta va cridar a la policia, i se’ls emporten a la presó. Cinc anys
després de judici els components del grup van entrar en presó, i Marta va ser
molt reconeguda... D’aquest cas es va fer una pel·lícula.
“De presa en
presa”
Ona
Fabra
Accèssit
Categoria B (de 14 a 17 anys)
Des
de la finestra va veure com s'amagava l'aranya camuflant-se en la teranyina
mentre esperava la següent presa. Sara, duia dos mesos a casa, a penes sortia
al carrer: la seua depressió era massa per a fer vida normal. L'aranya, a la
qual va anomenar Peet, va aparèixer feia un més i mig al costat del roser que
veia des de la seua habitació. Des d'aleshores, Sara passava hores i hores
observant-la... En cada insecte que quedava atrapat, ella es veia reflectida:
cadascun d'ells li recordava un dels motius pels quals ella estava en aquest
estat.
Se
sentia buida, dèbil. Sempre havia sigut
una xica sensible, i ara molt més: tot l'afectava quantitat. Malgrat tot, però,
ella mai ho mostraria a ningú: el que ella ensenyava no tenia res a veure amb
el que realment tenia interiorment. Sara semblava una xica alegre, divertida,
social. Li agradava riure i fer ximpleries. Aparentava ser forta, molt forta,
però mai no parlava del seu interior: era freda, hermètica, i guardava una
caixa molt gran de secrets endins seu.
El
primer insecte que va caure a la teranyina va ser una petita papallona que
volava desorientada: menudeta, delicada, perduda, amb ales de pols, i sense cap
força per lluitar. Hi va caure i no va durar viva ni cinc minuts.
Sara
era la papallona, i la teranyina. La teranyina diguem que era la seua pròpia
estima, que va caure i amb ella tota Sara. La pregunta era com.
Quan
ella era més menuda era molt feliç: no parava quieta, ho preguntava tot, sempre
estava damunt les persones a qui estimava. I semblava la mosca que va ser
atrapada, després de la papallona, en la teranyina. Amb poc temps de vida,
volava i volava. La mosqueta volia una mica d'amor, i sols va rebre atacs. Un
dia es va escapar, i mentre volava ben alt l'aranya se la va menjar.
Sara,
com la mosca, era una xiqueta molt afectuosa, era dolça i mostrava una
tendresa molt entranyable. Però a casa
seua mai no ho tenien en compte, i l’afecte que ella donava mai el rebia de
tornada. Un dia, enfadada, quan ja era més major -uns disset anys- va decidir marxar: estava farta que ningú la
valorés, i de rebre tota aquella indiferència. Decidida va sortir, però el mal
ja estava fet. I pensant que ho superaria es va quedar atrapada en el rebuig, o
això pensava ella.
A
poc a poc, Sara anava fent-se més i més feble, i les diferents càrregues que
portava damunt feien la teranyina més gran.
El
següent volador que va capturar Peet fou
un mosquit. Sara odiava els mosquits. Segons ella, sols feien que molestar:
picaven, feien mal i, a més, feien un soroll molest que no et deixava dormir.
En eixe cas, i per primera vegada, ella se sentia l’aranya, no el mosquit.
Volia menjar-se tots els mosquits, és a dir, no volia tindre cap relació amb
ningú. Després de tot el que va passar amb aquella parella, no volia tornar a
saber-ne res més. Sols volia acabar amb aquelles espècies que xuclaven la sang,
i superar-ho. Pensar que era Peet li feia sentir-se millor, imaginava que
s’estava venjant de tot el mal que li havien fet.
Sara
tenia una germana menuda: era tot per a ella, la seua raó. I es va veure, un
altre cop, identificada quan dues abelles volaven prop de la teranyina. I va
ser una qui es va quedar entre aquells fils, la petita. La gran, confosa,
s'adonà que la seua germana ja no hi estava, i quan la va trobar ja era massa
tard. L’abella es va quedar rondant la teranyina durant dos dies dubtant si
deixar-se caure allà o fer el seu camí sense la seua companya. Va ser un temps
molt valuós el que li va costar prendre la decisió, perquè en la vida d’una
abella els dies són com mesos: el màxim que viuen en són tres.
Esgotada
i frèvola va decidir deixar-la i fer el seu camí el que li quedava de vida,
encara que fos poca, a pesar d’estar en eixes condicions.
Sara
va viure moltes més de les històries d’aquelles bestioles, i tot allò va fer-la
caure en el desassossec: havia oblidat que en algun moment s’havia sentit
aranya.
Fins
que un dia, un parotet va arribar a la finestra. Era blau marí i violeta, uns
ulls grans i obscurs: era molt bonic. Ella adorava els parotets: abans sempre
els dibuixava, la fascinaven. En veure’l arribar va sentir por i ansietat per
aquell parotet que anava a ser devorat, però no va fer res: sols va observar.
El
parotet volava buscant aigua, i de sobte quedà enganxat pels fils relliscosos.
A pesar de ser atrapat, el parotet no es va quedar quiet, i va començar a
moure’s tan ràpid i bruscament com podia. Sara estava convençuda que aquell
esforç no serviria de res. Peet era gran i poderosa, i el parotet no tenia res
a fer.
Malgrat
això, ell va continuar lluitant per a eixir d’aquell maleït lloc i, per
sorpresa de Sara, ho va aconseguir. El seu sacseig va produir una fissura en la
tela, però va perdre un trosset d’una de les ales: era el preu de la
llibertat. I armat de valor va eixir
volant amb gran esperit de superació: era fort.
En
aquell moment el cervell de Sara es va quedar bloquejat, i una llàgrima va
caure pel seu ull esquerre. Es va alçar, va anar a la finestra, va mirar el
parotet més de prop i li va dur una cullereta amb aigua. Després es va dutxar,
i es va posar aquelles esportives que feia dos anys que no treia del caixó. Amb
cura, va clavar a Peet dins d’un recipient i es va dirigir a un turó de
muntanya que tenia a prop de casa.
En
arribar allà dalt, es va seure en una roca, va treure l’aranya i, dipositant-la
sobre un vell llentiscle, es va dirigir a ella mirant-la fixament: Ara que he
tastat la llibertat, Peet, l’escollisc com a forma de vida. Si no sóc feliç jo,
qui ho serà per mi? Bon viatge, amiga.
______________________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada